Que et folli un peix...!

Pobres peixos. Injuriats, però saborosos. I més ara, en plena canícula estival. Quan 'algú' vol ridiculitzar 'algú', el compara amb un peix. En català no hi ha diferència entre el peix viu i el peix atrapat. En castellà, si. Una cosa és el 'pez' i una altra el 'pescado'. Aquesta reflexió ve a tomb perquè avui he sentit una discussió, al mig del carrer, en idioma castellà, utilitzant el terme 'pez'. I sincerament crec que qui utilitzava paraula 'pez', es referia a l'expressió de 'pescado', ja que en aquest idioma no és el mateix una paraula que l’altra. 'Pez' és un animal lliure, viu, vigorós i voraç. Un 'pescado' és un cadàver, un ésser atrapat i mort.

'Tens menys memòria que un peix', 'ets més esmunyedís que un peix', 'ets fred com un peix', o el més cruel de tots: 'que et folli un peix!' ..., tal com he sentit a dir a un masclista d'un altre gènere a una feminista del mateix gènere, en un carrer de Barcelona. I crec que aquestes afirmacions es refereixen més a la paraula ‘pescado’, que no pas al significat de peix.

Un peix mort (pescado) no té memòria, però un peix viu (pez), diguin el que diguin els assabentats de la ciència, sí que la té, encara que sigui per a altres necessitats, no com las que tenim els humans. Un 'pescado' és esmunyedís, rellisca en les mans de qui el sosté, un 'pez' penetra on vol, si creu que li interessa entrar. Un 'pez' no és fred, està a la temperatura del seu medi.

'Que te folle un pescado' ha hagut de pensar qui pretenia insultar la dona. Un 'pescado' és un ésser immòbil, hieràtic, en procés de descomposició. Per contra un 'pez' és un ésser ple de vida. Vital, enèrgic.

Com a fons a aquesta baralla oral, de discussió res civilitzada, hi havia la persiana tancada d'un bar abandonat, el bar 'Marsella' al carrer Sant Pau, amb un sensible dibuix que representa una parella de peixos enamorats, abraçats amb les seves aletes, alçats i costeruts, enlluernats, amb els ulls tancats, com dos veritables enamorats.

Diuen que és un dibuix d’en Lluís Llach, el poeta de la malenconia i la fermesa seductora. Un poeta que sap de peixos i ‘pescados’.

Que et folli un peix...!

La dignitat rebel amb Edward Snowden

En el cosmos multiètnic dels centres històrics de les grans ciutats, trobes plasmades en parets i murs les veritats dels oprimits. Veritats que de vegades no coincideixen amb les teves veritats, ja que com diu el refrany 'en aquest món no hi ha res veritat ni mentida, tot depèn del color amb què es mira ".

Quan la dignitat es converteix en rebel·lia, és que alguns pensen que només la seva opció és la bona. I no ..., no és això. Ho sento.

Aquest mural, en ple Raval barceloní, m'ha evocat la fortalesa -alguns dirien que ‘xuleria’- de petits països com Nicaragua, Equador, Cuba, Veneçuela, que mostren la seva dignitat, ensenyant els dents d'un 'humanitarisme' primari, gairebé cristià, d'estar en favor del perseguit, en aquest cas de l'analista del NSA –la nova CIA- Edward Snowden. 

Sense tenir cap por de a enfrontar-se a qui el persegueix, en aquest cas l'Imperi, estan donat la cara per un desnonat. Importa poc o molt si es tracta d'un espia, d'un contra espia, d'una criatura juganera entusiasta de la informàtica, d’un rebel sense causa.

Quan aquesta acció de ‘xuleria’ pública i notòria -de dignitat primària- es fa palpable en ajudar a un perseguit, malgrat les represàlies que aquesta actitud pot implicar, esdevé una autèntica manifestació de dignitat i llibertat.

Dignitat rebel, sempre injuriada pel poder omnipotent, sempre omnipresent

Barcelona ‘allibera’ murs per a l'art al carrer

Fotograma vídeo VangTV

Felicitació per als grafiters de Barcelona. I pels muralistes de carrer. Ho han aconseguit. El districte de Sant Martí, ampli espai urbà que abasta barris com els del Clot, la Verneda, la Mina, Camp de la Bota, avui conegut com a zona Fòrum o al Poble Nou, allibera murs per al suport de l'art al carrer. Es podrà pintar 'lliurement', sol·licitant permís mitjànçant d’una xarxa social, en àmplies parets del districte.

Molts grafiters consideren una victòria per a la llibertat de l'expressivitat aquest reconeixement municipalista. D'altra banda els muralistes-pintors celebren aquesta liberalització com una victòria, ja que suposa el reconeixement d'una activitat creativa, que no té res a veure amb el vandalisme.

.
Alegria de molts. Escepticisme d'altres. El que posa en evidència la disparitat en entendre el fenomen de pintar les pared al carrer. Tags versus pintura. Units, ara, en celebrar aquesta nova mesura municipal. Però, 'juntos pero no revueltos'. Malgrat els matisos, la notícia és bona i celebrada per tots.

En una ciutat com Barcelona, que de ser un referent en el moviment del grafitti, va passar a ser el model de la repressió més maniquea contra tot el que fos pintar un gargot al mig del carrer,-arribant a la ridícula prohibició d'impedir que propietaris de locals poder poder pintar les persianes de tancament dels seus establiments-, ara vol congratular-se amb els activistes de la comunicació de carrer.

Una nova dialèctica enriquirà Barcelona. La dualitat entre graffiters versus muralistes, escriptors versus pintors, provocació versus museu al carrer, en definitiva tags versus dibuix. Aquest diàleg es farà més palpable, i alhora generarà riquesa comunicacional, diàleg contraposat, en definitiva cultura viva. Es guanya en cota de llibertat, en capacitat personal per manifestar i expressar el que un sent i exhibir-ho a qui passa per allà.