El Keith Haring que va perdre Barcelona

La dècada dels '80 del segle passat van ser altres anys daurats de la creativitat més vital produïda a la ciutat de Barcelona, com sol repetir-se cíclicament.

Desprès de l'esclat de la efervescència cultural que ja es va viure en els anys setanta, la nova dècada va entrar com un volcà i va significar una nova eclosió de vida i cultura popular, que es va projectar internacionalment. Les idees més innovadores, els cervells més privilegiats bullien contínuament pels carrers de la ciutat, als bars amagats, en pisos compartits del centre marginal, en els barris i comunes que es formaven hora rere hora, amb els personatges més atrevits i vigorosos, que es van capbussar en una ciutat en plena deconstrucció.

Barcelona era una festa, oberta, integradora i tothom va passar per Barcelona. Keith Haring també. Arrossegant el seu destí, que sabia era curt, aquí va escriure i va deixar la seva empremta en ple Raval. Graffitejà el seu testament vital, traçant, com només ell sabia fer-ho. I el seu mur escenogràfic va ser la plaça més anarquista i sindicalista de la Ciutat Comtal, llavors un camp desolat d'enderroc i desconstrucció.

Sabent-ho, Haring va fer una obra mestra. Avui perduda. La seva al·legoria a la SIDA va ser un bell poema mural, ple de vida, emoció i sentiment. Malenconia amb gotes de àcida alegria, del que sap que tot té la seva fi. Esperançat per la felicitat momentània, projectada en un dia assolellat del mes de febrer de 1989 va fer una obra magistral a ple carrer. Un mural que va perdre Barcelona, ​​per manca de criteris dels gestors que manegen la ciutat.

* Video pujat per ringone 132