Les fogueres de
Sant Joan són una mostra de l’expressivitat més visceral de la gent de carrer. Saber fer un foc amb materials obsolets, desnonats, vells, i donar-los vida mitjançant la flama, és una manifestació d’art viu i a la vegada efímer. Una mostra clara de un altre manifestació d'art de carrer. Avui reviure
aquesta nit.
A Barcelona, els
encreuaments del carrers perpendiculars de l’Eixample van ser durant molt de temps els escenaris de les fogueres de
Sant Joan. Quasi, a cada enquadrament, s’aixecava un foc, a quin més gran,
quan les calçades encara estaven fetes amb llombardes, que toleraven perfectament la ignició d’una foguera. I recordo el
canvi sobtat de quan es van asfaltar aquests carrers amb quitrà, i la repressió municipal que es va desenvolupar
en contra aquesta canalla disposada a cremar els carrers.
De xaval
, vaig viure intensament aquest ritus piromàntic durant les nits de Sant Joan, en
un Eixample, cada vegada més estret,
Aquella repressió
va ser tan dura que fins i tot es va estar a punt de perdre aquesta tradició de
la ciutat. Però la mainada del moment, no van tolerar la intromissió al seu dret a
cremar, i es va poder salvar aquesta
acció lúdica i provocativa, que esperaven any rere any, quan s’apropava l’estiu.
Els piròmans de
Sant Joan vam resistir l’embat, i ara per ara (amb la destil·lació pròpia dels nous
temps) es continua cremant fusta i el que calgui, per celebrar la festa del foc.
Cada vegada és més difícil trobar matèria prima (la fusta escasseja) , fins i tot trobar-ne nens que els deixin fer focs. Però en aquella època que evoco, on en cada encreuament
hi havia un foc, els protagonistes eren els
mateixos nens i nenes, de entre 7 i 15 anys d’edat, que tots sols s’organitzaven
i controlaven la situació. La competició, entre la canalla de cada carrer que alimentaven una foguera, era la norma. I cercar
la major quantitat de fusta per amagar-la
als descampats i magatzems abandonats, que encara n’hi havien en ple eixample,
per després poder-la cremar, era el gran ritus iniciàtic de tot nen que vivia
i jugava pels carrers de Barcelona.
Fer ‘ben feta’ la nit de Sant Joan era l’èxit assegurat per l’entrada al món màgic de l’estiu, ple de connotacions joioses, eròtiques, i de fantàstiques aventures urbanes. Art viu, viscut visceralment.
Fer ‘ben feta’ la nit de Sant Joan era l’èxit assegurat per l’entrada al món màgic de l’estiu, ple de connotacions joioses, eròtiques, i de fantàstiques aventures urbanes. Art viu, viscut visceralment.
