domingo, 23 de junio de 2013

Sant Joan: foc de carrer i recreació artística

Les fogueres de Sant Joan són una mostra de l’expressivitat  més visceral de la gent de carrer. Saber fer un foc amb materials obsolets, desnonats, vells, i donar-los vida mitjançant la flama, és una manifestació d’art viu i a la vegada efímer. Una mostra clara de un altre manifestació d'art de carrer. Avui reviure aquesta nit.

A Barcelona, els encreuaments del carrers perpendiculars de l’Eixample van ser durant  molt de temps els escenaris de les fogueres de Sant Joan. Quasi, a cada enquadrament, s’aixecava un foc, a quin més gran, quan les calçades encara estaven fetes amb llombardes, que toleraven perfectament la ignició d’una foguera. I recordo el canvi sobtat de quan es van asfaltar aquests carrers amb quitrà,  i la repressió municipal que es va desenvolupar en contra aquesta canalla disposada a cremar els carrers.

De xaval , vaig viure intensament aquest ritus piromàntic durant les nits de Sant Joan, en un Eixample, cada vegada més estret,  

Aquella repressió va ser tan dura que fins i tot es va estar a punt de perdre aquesta tradició de la ciutat. Però la mainada del moment, no van tolerar la intromissió al seu dret a cremar, i es va poder  salvar aquesta acció lúdica i provocativa, que esperaven any rere any, quan s’apropava l’estiu.

Els piròmans de Sant Joan vam resistir l’embat, i ara per ara (amb la destil·lació pròpia dels nous temps) es continua cremant fusta i el que calgui, per celebrar la festa del foc. Cada vegada és més difícil trobar matèria prima (la fusta escasseja) , fins i tot trobar-ne nens que els deixin fer focs. Però en aquella època que evoco, on en cada encreuament hi havia un foc, els protagonistes eren els mateixos nens i nenes, de entre 7 i 15 anys d’edat, que tots sols s’organitzaven i controlaven la situació.  La competició, entre la canalla de cada carrer que alimentaven una foguera, era la norma. I cercar la major quantitat de fusta per amagar-la als descampats i magatzems abandonats, que encara n’hi havien en ple eixample, per després poder-la cremar, era el gran ritus iniciàtic de tot nen que vivia i jugava pels carrers de Barcelona.

Fer ‘ben feta’ la nit de Sant Joan era l’èxit assegurat per l’entrada al món màgic de l’estiu, ple de connotacions joioses, eròtiques, i  de fantàstiques aventures urbanes. Art viu, viscut visceralment.

lunes, 17 de junio de 2013

El Keith Haring que va perdre Barcelona

La dècada dels '80 del segle passat van ser altres anys daurats de la creativitat més vital produïda a la ciutat de Barcelona, com sol repetir-se cíclicament.

Desprès de l'esclat de la efervescència cultural que ja es va viure en els anys setanta, la nova dècada va entrar com un volcà i va significar una nova eclosió de vida i cultura popular, que es va projectar internacionalment. Les idees més innovadores, els cervells més privilegiats bullien contínuament pels carrers de la ciutat, als bars amagats, en pisos compartits del centre marginal, en els barris i comunes que es formaven hora rere hora, amb els personatges més atrevits i vigorosos, que es van capbussar en una ciutat en plena deconstrucció.

Barcelona era una festa, oberta, integradora i tothom va passar per Barcelona. Keith Haring també. Arrossegant el seu destí, que sabia era curt, aquí va escriure i va deixar la seva empremta en ple Raval. Graffitejà el seu testament vital, traçant, com només ell sabia fer-ho. I el seu mur escenogràfic va ser la plaça més anarquista i sindicalista de la Ciutat Comtal, llavors un camp desolat d'enderroc i desconstrucció.


Sabent-ho, Haring va fer una obra mestra. Avui perduda. La seva al·legoria a la SIDA va ser un bell poema mural, ple de vida, emoció i sentiment. Malenconia amb gotes de àcida alegria, del que sap que tot té la seva fi. Esperançat per la felicitat momentània, projectada en un dia assolellat del mes de febrer de 1989 va fer una obra magistral a ple carrer. Un mural que va perdre Barcelona, ​​per manca de criteris dels gestors que manegen la ciutat.

* Video pujat per ringone 132

viernes, 14 de junio de 2013

Subtil, ingràvid, eteri

Peça sublim. Amagada en un carrer del 'Pedralbes del Raval'.  D'execució detallista, és una mostra delicada del que es pot descobrir vagarejant pels carrers de Barcelona i guaitant les seves parets i murs. Espero que duri aquest dibuix i que sigui respectat, per la seva mateixa ingravidesa etèria.

Després d'unes jornades transcorregudes a la ciutat de Màlaga, emborraxant-me de Picasso i després d'un viatge exasperant, típic en 'vueling', trobar-me amb aquest dibuix al mig del carrer, em reconforta.

El miro i penso que avui Picasso lliurava el seu 'Guernica' al pavelló de la Expo'37 de París. Amb aquest dibuix de carrer qu'acabo de veure en una porta tapiada, amagada a la part alta del raval barceloní, en vull evocar aquell moment en què el malagueny va lliurar la seva obra, tan subtil, ingràvida i etèria com aquesta, però més contundent, violenta i reivindicativa.

Aquell Picasso del 37 va abandonar per uns anys els móns feliços, optimistes subtils, ingràvids i sensibles com bombolles de sabó, per denunciar el món groller, pesat i insensible com bombes de tritó. D'aquest dibuix eteri que acabo de veure, encara brolla un optimisme delirant i feliç. Dessitjo que duri molts anys.