L'art és brossa (escombraria)

M'he retrobat amb Zafra*, un graffiter que actua per Barcelona, redissenyant rostres humans que compten sentiments, dibuixats en caixes de línia elèctrica de carrer. Tenia aquesta fotografia des de feia diverses setmanes a l'escriptori del blog. La mandra a escriure, tot i el plaer que això suposa, ha fet que fins avui no l’hi dediqui un petit post . Ara, crec, és el moment oportú de reivindicar-ho. Per la seva perfecta execució, del rostre anònim dibuixat, i pel que diu: l'art és ‘basura’. En els temps que corren, en una societat cada vegada més propensa a la repressió i d’emmordassar la llibertat d'expressió, encara queden racons de llibertat on manifestar-se amb desimboltura i lliure de prejudicis.

Avui aquest tema és de nou actualitat. En una enquesta publicada pels mitjans convencionals d'informació manifesten que l'art contemporani, el que es fa  avui, un 80 per cent és escombraria comercial i un 70 per cent del públic general  no ho valora o li importa un rave.

Dolent per a l'art convencional, quan aquest no diu res a la gent. Si l'art no sorprèn, no comunica, no provoca malestar, ni crea sentiments positius o negatius, no és art ni és res. És escombraria. Escombraries, brossa, només apreciada pels especuladors, professionals de l'engany, de fundacions lucratives, d’executius sense cultura, i de banquers que han estat -gràcies a les comissions- la gran 'mamella salvadora' de falsaris i farsants, de venedors i hipocrites creadors.

.
El veritable art, l'art ‘no basura’, va per altres camins. No necessàriament els senders comercials. L’art de debò és qui inspira i remodela sentiments i persones. Que aquesta evidència ho hagi de dir una persona a través d'un graffiti, dóna més credibilitat a aquest parer col·lectiu!!

*Francisco de Pájaro

El ‘grafittero’ Arturo Pérez-Reverte

.

A qui li agrada descarregar adrenalina, sempre li encanta caminar per la vora de l'abisme. En termes rockers 'Walk On The Wild Side' , com cantava Lou Reed en el seu magistral obra  'Transformer'.

Als seus 62 anys Arturo Pérez-Reverte confessa en una entrevista publicada per un diari de distribució gratuïta (20 minutos d'avui 28 de novembre [diaris, d'altra banda, que són els que la gent llegeix de veritat]) , que en el fons se sent un grafitter, perquè li evoca l’angoixa i la por viscuda els seus anys de reporter en territoris bèl·lics, sempre amb l'adrenalina al cent per cent, en territori aliè, en ‘territorios comanches’, tal com ho viuen i gaudeixen ara, aquests 'vandàlics embrutadors de parets' en les seves accions clandestines.

He llegit amb gràcia aquesta entrevista, mentre viatjava en metro, per descomptat. M'ha agradat, per que em recordava al millor Pérez-Reverte, el ‘escribidor’ del relat ‘Territorio Comanche' [no el del escriptor actual, carrincló i falsament galdosià] i perquè he comprovat que a la seva edat ha redescobert el plaer de segregar adrenalina en estat pur. Amb un grup de graffiters. Gràcies a ells , als quals ha acompanyat durant unes nits, en plena acció bombing, - perseguida per les policies municipals- ‘pintorrejeteando’ carrers de Madrid, ha reviscut la joventut de la vida. Que res té a veure amb l’edat biològica. 

Suposo que ha passat la nit amb 'escriptors' ('writers') de Madrid. Suposo. O en la seva Cartagena natal, que hagués  sigut lo adient!. No ho sé. Però, si ho fos, ¡viva el ‘cantón’ de Cartagena!. Seria interesant veure els tags.

Calaveres i cranis rasurats

La calavera és un motiu molt recurrent en l'imaginari dels ‘graffiters’. Mort i llibertat. Cementiri i horitzó marítim. Ànimes en pena i pirates vitalistes.

El crani humà evoca el coneixement, l'altra vida, l'avís de que la mort, la teva ombra pròpia, la tens al teu costat .

A Mèxic el culte a la calavera és tota una cultura. En ambients folklòrics del mediterrani el crani ‘osamental’ és tot un mite. Un ritus entre religiós i espiritual. Els pirates i homes de mar també van utilitzar aquest emblema per identificar-se i avisar a les seves víctimes que serien sanguinàriament assaltades.

Ara exhibir calaveres és una moda. Tothom li agrada embellir-se amb elles. Abans eren un avís de perill. Un repudi. Una dolenta senyal d'entrar en el camí perillós ( 'walk on the wild side' ) com diria Lou Reed .

Ara és una icona positiva. S’ha transgredit el seu simbolisme malèvol. Com aquestes calaveres vistes en un mur de la ciutat de Mataró, a prop de la conurbació de Barcelona. Simples, esquemàtiques, infantils, naïfs. De bon rotllo. D’un minimalisme insultant.