La tramuntana emborratxa les parets

El vent del nord a Catalunya crea caràcter. Tant al territori com a la seva gent. Atorga una personalitat pròpia, a nadius i transeünts. ‘Estàs tocat per la tramuntana’ i no per que hagis nascut en aquest lloc del vent. ‘Estàs tocat per la tramuntana’, per què ets, en aquest moment, immers en aquest territori. Aquest indret imprimeix caràcter. Pel vent.

Dalí va haver de tornar el país de la tramuntana per poder continuar amb la seva bogeria creativa. Van Gogh va desbordar la seva demència creadora amb el mestral occità. I la gent que es troben a l'Empordà, ja tinguin estatus de nadius, passavolants o d’afincats, amb el temps, els seus cervells engendraran personatges mítics que voldran estar eternitzat a les parets i als terrats de les cases.

Aquí la pintura adquireix relleu. Desborda les dues dimensions cartesianes, pròpies del pintar i dibuixar, per brollar a una tercera dimensió, amb relleu, pròpia de la vida real. Però d'aquí, a traspassar a una quarta dimensió, només hi ha un pas. Cal que bufi amb més força aquest vent de nord, ja sigui mestral o tramuntana, i les imaginacions mentals brollaran com peces de relleu i engendraran històries amagades, que solsament les retorçades ments dels seus creadors coneixen, la majoria de les vegades relacionades amb animals mítics, vampirs medievals, transeunts en cases desolades i pobles devastats per una venjança bèl·lica.

El ressorgiment d'una beateria pròpia d'una religió ancestral i tel·lúrica, està en tots aquests fantasmes eòlics. Com aquesta mostra, captada al mur d'una casa, prop del castell de Llers, a la torre Galatea a Figueres, al carreró de Cal Palmero a Saus, o els bruixots de Sant Pere Pescador.

Els lleons de Llers

Teatre Dalí a Figueres

Els ous de la torre Galatea

El carreró de Cal Palmero, a Saus

Els 'bruixots' de Sant Pere Pescador

Natura morta

Em pregunta:

- que és la natura morta? 

No responc. La naturalesa mai està morta, li ensenyo un ametller i penso:

d'un pal sec

brolla una flor.

hi ha un vitalisme ocult

que l'ingenu no veu.

el brètol,

aparentment buit,

amaga de vegades una energia,

un vitalisme,

subestimat.

en ell resideix la creativitat.

en l'aparent sequedat, s'oculta la vida.

d'un pal, aparentment sec,

brolla una flor.

L'ingenu, el brètol, m'ha entès perfectament.

La subtilesa de l'art ‘lleoní’

La ciutat de León és subtil, ingràvida, sensible. Màgica. Una ciutat on la creativitat de la gent es projecta a la nítida i blavosa atmosfera, de color cobalt profund i la seva dura naturalesa de 'piamont asturià', de tons marrons, de siena torrada, es barreja el vermelló jugant amb els grocs i morats.

L'art desborda pels carrers. L'essència creativa de Lleó (León en castellà) és el seu 'barrio húmedo'. El goticisme lluminós, res sinistre, sinó vital i il·luminat, aquí es converteix en rutina. El vi corre pels carrers. El formastge 'cabrales', la moixama de vaca, marca els paladars. Es respira edat mitjana, però molt romanitzada. Gaudinisme importat. Tot està a la mesura de l'home. Es van avançar en segles a  l'humanisme renaixentista. I en dècades a l'expressivitat urbana més genuïna: la creativitat pel simple fet de ser-ho.

Com a mostra, aquest òvul en forma de famella, pintat en una finestra sense paisatge. Sense obertura. Sense vistes. Una sortida a l'exterior sense possibilitat de mirar des de l'interior. Tancada per a l'eternitat. Tons marrons, de siena torrada, barreja de vermelló amb grocs, com la seva geografia circumdant. El màgic d'aquesta pintada és el fet que el va provocar. L'originalitat brolla d'un forat botànic situat al centre d'una de les taules de fusta del porticó d'aquesta finestra tancada amb pany i clau, que com un exuberant melic, va servir d'inspiració i d'inici a aquesta subtil pintura.