Entre horts urbans i el parc marítim del Poble Nou

És un vestigi ruïnós, de maó emblanquinat d'un ensorrament urbanístic. 

Però allà ha quedat, entre horts urbans i el parc marítim del Poble Nou, prop de la rambla d'aquest barri, ara cool, però abans molt hot i black and red, una figura que ensenyoreix aquest mur, menhir modern, i la gent passa indiferent, de tan vist que el té. 

És ‘Chomo’, disposat a envair amb el seu estil la platja de la Mar Bella de Barcelona. Per reivindicar que és una platja de la gent com ell. No només de gent maca, o de beautiful people ,que ara tant pulula pel seu barri. Ja forma part del paisanatge d'aquest racó obert. Estimat i respectat per propis i estranys.

El viatge destruit de Banksy a Barcelona

Viatge destruït. Massa d’hora?. Excés de color?  No! Una interpretació molt afilada de tal com eren en realitat els temples grecs. I les estàtues dòriques i jòniques. I el tarannà dels nostres estimats i poc coneguts, grecs

Incomprensió total. Sí. L’estereotip germànic que encara avui  tenim de la cultura grega, ens impedeix pensar i imaginar de com era de colorista, vitalista  i desbordant  la gent de l’Helade, els fills d’Helena, la cultura del doris.

Res a veure amb el cementiri color blanc i pedrós de l’imaginari que van imposar els intel·lectuals alemanys, volent reconstruir la seva Grècia ideal. Un país imaginat i totalment irreal, inspirat en una Sicília hel·lènica, mitificada i falsa recreada pel fotògraf  Wilhelm von Gloeden  i la seva visió fotogènica i irreal de Taormina; del descobridor de Troia, Heinrich Schliemann; o les al·lucinaons mentals dels arqueolegs prussians en reviure la clàssica i solejada Grècia mediterrània, a l'espai pantanós, gris i plujós del Berlín prebàltic.

Víctima d’aquesta acció de tornar als orígens de la identitat grega, amb tot el seu esplendor de color i punt de bogeria, va ser una acció de la marca Banksy. La maquinaria repressora de l’ajuntament de Barcelona va esborrar, sota el blanc mortuori, tot el colorit d´aquest happening, entre dionisíac i plebé, i com dany col·lateral van esborrar els afixes de la signatura Bansky, i dels seus ratolins, gaudint d’aquesta façana coloreada de l’Escola d’Art de Barcelona

Del seu viatge a Barcelona, ja no queda res d’aquest pintor, autodenominat  Banksy –que vol ser anònim, efímer, radical, però que ara, avui, només es seguit per milers de galeristes - i que va quedar flipat amb aquesta acció colorista a un edifici de la ciutat de Barcelona, per reivindicar el compromís per l’autenticitat clàssica.

EPG, un 'king', amb els capgrossos com signatura

Aquest king és fa respectar. EPG s’ha barrejat, conscient o inconscientment amb altres kings com Bone, Rasta, Ohen, Disy o amb Checo i molts escriptors de la zona del Maresme i el Vallès.

No li desagrada l’escriptura, però a ell, la veritat, el que li fa trempera són els capgrossos, i quan més grans són, millor.

'Caretos', immensos, ocres, marrons, majestuosos. Sobre murs grisos. Rostres, amb un punt idiotitzats. Babaus. I malgrat això, els seus carots són impressionats. Tristos. Melanculosos. Poden estar a qualsevol paret, o en un cul de sac amagat, sempre destacant de forma gegantina. I al seu costat, mai manquen les pinzellades i reivindicacions de tota mena, aprofitant els seus dibuixos de gegants.

EPG s’ha fet gran. I sempre amb el mateix retrat. Cada vegada més perfeccionat. La seva signatura, és la grisor dels ulls espantats o escombrats, de peix moribund, fora de l'aigua 

Entrada a l'univers Kendo

Traspassar el carrer Picalquers, a Barcelona, es entrar en un món de color.

Malgrat que era un passadis negre, ensostrat, cubert, fosc, ara resulta lluminós  per lesinfinites  pintades que soporta, a banda de la mísera claror que detectem de les seves dues entrades que donen a cel obert, doncs aquest tram de rúa es un pas entre dos carrers estrets.

Un túnel, on tot ell està arrebossat de de tags, stencils, sprays i brotxa. i on tothom deixa la seva emprenta. Una autèntica borratxera bàrroca de superposicions, un deliri de la imaginació col·lectiva per a qui plasma les seves ansies per comunicar, pel miler de intervencions de writers que han aprofitat aquest forat per marcar la seva firma.

Expressar-se mitjançant el graffiti de tota mena ha creat un mural dimàmic que ho envolta tot i aquest espai sembla una cova ancestral del paleolitic, un temple mitriac abans del sacrifici, una capella sixtina popular.

I al bell mig, una porta oculta presideix l'indret, amagada sota els pintalls, amb una explícita bomba de 'Kendo', protegint l'entrada a un submón, i evidenciant que no és un un lloc permisible, ni penetrable, ni obert per a tothom.

El túnel és un enllaç, un link, cap el món més telúric.

.

'Tone' i el clan RKA2 a la 'zona 0'

La vaig denomina la 'zona 0'. Després del desmantealment de la fàbrica de montatge de camions i autobusos Pegaso d'ENASA, adquirida per IVECO, aquest indret, ubicat entre la carretera  N-II i la línia ferrea de Mataró, es va transformar en un galeria multicolor dels nous muralistes del Maresme i el Vallés.

Tot un descampat de runes i edificis, de naus industrials colindants, la majoria abandonades es va convertir en un gran llenç mural a l'aire lliure, on la fenética activitat dels writers i muralistes de la zona d'influència de Mataró es va desenvolupar d'una forma exhuberant.

Aprofitar, en tota la seva magnitut, aquest espais geganti i obert, va posar en relleu la creativitat amagada de molts artistes d'aquesta ciutat postindustrial i que, durant uns mesos, van desplegar una activitat, digna d'estudiar i que ara la estan malmeten.

Des de fa mesos estan esborrant les pinturas que van estar des de l'any 2012 en aquest espai. Mostres de Tone [SexFul], el clan RKA2, MaLa, Radok, Oiter, ARYZ, están sent ocultats sota la calç sintètica de la pintura blanca.

Tots eren conscients de l'efemeritat d'aquestes actuacions front les parets verges descobertes d'aquelles naus que abandonades. 

Però no deixa de ser una pena que moltes mostres d'aquestes gigantines obres quedint ara amagades per la fredor de la pintura blanca, que está encolant tot aquest espai laberíntic de carrerons, per convertir-lo en una nova promoció urbanística, diuen, de sanajament. 

Aviat tot aquest camp de creativitat i energía, serà convertit en un camp de runes, per acondicionar el terreny per futurs negocis inmobiliaris

Banksy s’enfila a Gaza

El graffiter gal·lès Banksy ha estat a Gaza. Ha volgut deixar la seva empremta en aquesta trepitjada terra de la costa est mediterrània. En el seu compte de twitter, instagram  i you tube ha penjat fotos i un video testimoni de la seva presència allà.

Un visita fugaç, de turista crític, que li ha servit per posar en els seus 'frescos' l'èmfasi del drama del que està passant allà. Guerra, bombardejos a discreció, dolor, en un territori on la població viu aliena a qualsevol via de solució i allunyada de qualsevol esperança.

Enmig de les ruïnes, la gent viu, malgrat el drama circumdant. Va pintar un gat, rodejat de l'espectacle de destrucció constant, perque a l'Occidente sensibler, les mascotes són molt estimades, a vegades més a les pròpies persones. Però aquest gat no es una mascota qualsevol, malgrat el llaç rosa ofengant-li el coll. Envoltat de runes, és un ser que pateix i contempla de forma quotidiana la destucció continua i premeditada d'aquest territori, on la pressió i les bombes, ha fet que ningú volgui abandonar aquest indret. Com els gats, que tenen casa, però no amo. I no l'abandonen. Perque a Gaza, tothom es resisteix a deixar aquesta terra, malgrat l'ombra continua de la mort. Tots, diuen, tenim set vides, les mateixes que els gats del carrer, les gallines picudes o les rates d'un camp de brossa.

Pillat

Diuen que la vida d'un animal salvatge és una dècima part més curta que la d'un domèstic.

Un exemple. Un gat en estat de llibertat no supera els tres anys de vida. Un gat casolà arriba tranquil·lament als 20 anys i alguns als 30.

Els animals lliures viuen molt i intensament, en poc temps. Els domèstics perllonguen la seva existència en una llarguíssim tedi, en un avorriment continu, un pecat mortal cap a la pròpia naturalesa.

Els lliures duren poc i no perquè siguin víctimes d'altres espècies o siguin lligats i atacats per depredadors. Un gat no té depredador. Ell és el depredador. I malgat això no dura més de tres anys en estat de llibertat. La causa és que són els individus de la seva mateixa espècie, que no el permeten que duri més del compte i és víctima de baralles i enfrontaments, per mantenir-se en el rang, l'estatus i lliurar-se de la competència en un món d'escassetat

Aquest és l'etern destí d'un animal lliure. I també el de l'home lliure. No durar, a causa dels teus enemics de la mateixa espècie, per garantir un estatus

L'animalet pintat per 'KeNe' reflecteix ben bé aquest sentit d’efemeritat que té qui s'entronitza en la llibertat. Sempre es pillat en el seu moment més radiant.

Malgrat això, Visca la Llibertat!!!