Fins la victoria! Sempre. Cuba torna a guanyar

En el fons sobra qualsevol comentari. El graffiti, encara que vell, a la vella Havana, és explícit. Cuba ha tornat guanyar el Goliath del Nord. Així ho ha reconegut el president Obama. Més de 50 anys de bloqueig als cubans no han servit de res.

Però…, d'alguna cosa haurà servit, creiem. Ha creat un caràcter a una societat que sap que la victòria, personal i col·lectiva, és una qüestió de voluntat. I aquest pensament sempre ha estat present al poble cubà.

Felicitats!

Rumors per destruir

Llagrimosa

És un vessar de llàgrimes de manera exagerada. Dues 'llagrimonas' relliscan com una baba de cargol o unes gotes de resina de pi per la epidermis del rostre d'una preadolescent. Quasi un insult a la sensibilitat convencional d'avui dia. Una exageracio. Provocació premeditada, un record, homenatge reivindicador, d'algú que vol recordar a algú. Sense cap mena de dubtes, un deliri revulsiu.

Això és el que he pensat al trobar-me aquest rostre encolat en una pared de Llavaneres. Un stencil gigant, autèntic poster, aderit a un mur,  a prop d'una zona de contenidors per avocar bosses de brossa.


Aquest retrat, aparentment tan hiperrealista, dona un 'yuyo' que només pot agradar a ments maleïdes. Veure'l reproduit infinitament en les parets pot provocar una catarsis sensiblera d'angoixa malenconiosa, en un entorn dur i gaire sensibler. En el fons. vol provocar nous estats d'ànim. Una acció, que no sé si respond a una reivindicació, a una sensibilització, a una campanya de marketing o a un deliri ideològic. També he pensat en una maledicció. No sé per què! Pot ser no m'ha agradat ver-ho en un mur del carrer.


Després, meditant, un cop he fotografiat el mur, he reconegut que aquesta acció també és una forma  efectiva de fer activisme a través de l'art i comunicació al carrer. Encare que els llagrimons exagerats desmontint el realisme i la valua del 'retrat'.

Ningú és perfecte. I tots som contradictoris. Per sort!

Muller alada penetra al 'indoor graffiti'

.

Graffitis enmig de l'Atlàntic

Ès l'únic lloc que conec on ​​en un recinte portuari et deixen pintar amb plena llibertat. És en els molls del port d'Horta, a l'illa 'azoriana' de Faial .

Algú va entrar a la cova d'Alí Baba

L'anomenen la porta de la cova d'Alí Babà i els 40 lladres. Estava custodiada per un sentinella burleta, sempre rient, perquè no entrés Ningú, la bella dona programada per estimar. 

Però un dia Ningú es va disfressar d'Algú i va poder entrar el local on es guardaven els secrets descomunals, però inconfessables, coneguts per tothom, dels clans dels mentiders, comisionistes, corruptes, estafadors, engalipadors, lladres. En poques paraules, de tots els xoriços de la colla groga. Ningú, disfrazada d'Algú, ho va veure tot i ho ha explicat a la seva amiga Alícia. la del conte del país de les meravelles. Al final ha hagut confessió. No hi havia un altre remei.

Des que Ningú, disfraçat d'Algú va entrar a la cova d'Ali Babà, res serà com abans. S'ha revelat l'engany i el guardià de la porta de la cova ha quedat eternitzat com un pixarel·lo, rient al servei del seu amo.

Made in Japan

Sembla un títol de LP dels anys setanta. Quan la música s'escoltava en vinil. Però és així. És pur graffiti fet al Japó. O sigui, 'Made in Japan'. És una foto que me l'acaba d'enviar una amiga que es diu Mio. No és broma, s'anomena així. És una foto feta sobre una paret graffitejada d'Osaka. Ella viu alli. A Mio li encanta disfressar-se, cantar karaoke, i xatejar amb occidentals.

Li vaig demanar que em fes una foto de graffits de la seva ciutat.  Em va dir que ara és dificilíssim trobar una paret pintada al Japó. Però en va trobar una. Indoor graffiti, és a dir, endins d'un local d'actuacion de música en directe. I va fer una foto. Més ben dit, li van fer una fot, on ella surt com autèntica protagonista. Gairebé exhibicionista. Sort que com a fons, encare podem observar una manifestació nipona en l'art de ratllat de parets.

Bikini verd

No és que faci un estiu excepcional, que convidi a anar a la platja. Aquest mes de juliol, les temperatures al Mediterrani són més fresques que a la costa del cercle polar àrtic noruec, que, allà, aquest dies tenen temperatures que superen el 30º, amb Sol. Aqui, fa la sensació que fa més fred que altres anys. Tenim temperatures tan gèlides que fins i tot al Pirineu, si precipités pluja, seria en forma de neu... Però l'estiu és estiu i cal treure els biquinis.

Ensenyem un que va dissenyar R006 fa bastants anys. Encara resisteix en un mur situat en un carrer secundari que baixa a la platja de Mataró. Un graffiti resistent i respectat per propis i aliens. Serà per la fascinació i admiració que la gent sempre té pel bikinis. Tot i que el porti una freaky. A prova de bombes atòmiques.

La negra historia d' Horobo

Es realmente prodigiosa la historia sórdida d'aquest informàtic català empleat a una agencia importadora de vins y licors establerta a la ciutat d'Osaka.
La historia d'Horobo ha está reflectida en un graffiti que he vista la ciudad deMataró.

Pez a Mataró

Una marca s'imposa per repetició. La reiteració és la clau. Si a més, aquesta marca es mostra simpàtica, és positiva i optimista, l'èxit massiu està assegurat. Així ho ha fet Pez. Ha repetit el seu peix somrient per tot arreu. Com signatura. Com caràcter. I el seu minimalisme conceptual, a la vegada agradable, ha encantat.

Pez és un graffiter de la metròpolis barcelonina, que s'ha convertit en una marca. Reconeguda internacionalment. Amb valor propi. Es cotitza i és sol·licitat en els painting més prestigiosos del món. Avui viu entre Bogotà i Barcelona; però viatja contínuament per tot el món, marcant amb els seus peixos al planeta Terra. Amsterdam, Hamburg, Londres, París, Nova York, Portland, Miami, Caracas, Bogotà, Vancouver, Tòquio, Seül, Hong Kong, Shanghai, Singapur, han estat escenari de les seves actuacions.

Quan l’informàtic Josep Sabaté va dibuixar el seu primer peix, que va identificar com la seva persona, no va pensar fins on podia arribar aquest esqual simpàtic i somrient en el món del graffitisme i més tard en el del grafisme. Avui és una referència internacional, com en el seu moment va ser el dibuix,- que mai graffiti- de l'El Niño, creat pel windsurfista austro-suís, resident a Tarifa, Beat Steffan, més conegut com Dr. Beat i que va convertir el seu ninot talismà en una marca de referència en els ambients windsurfistes.

Avui Pez està repartit per tot el món. El seu èxit és una contundència. Va començar com un desfogament, guixant a les ruïnes fabrils de Sant Adrià de Besòs, es va materialitzar en teràpia en el murs que donen a l'autopista de Badalona, i una de les seves accions va quedar plasmada a la Ciutat de Mataró, a un solar on s'havia d' edificar una gran torre i que la crisi del 2008 va frustrar.

A l'actualitat aquesta peça de Pez encara resta allà. Sens dubte un valor a apreciar i conservar. I més, tenint en compte on queda ubicada, en el límit mural on Lluís Bassat té previst muntar el seu museu de pintura a Mataró.

Barcelona Traction : ‘Barcelona tiene poder’

En els terrenys on es troben les Tres Ximeneies de la Canadenca, tal com es coneixia a les instal·lacions situades entre el Paral·lel i la muntanya de Montjuïc, central generadora d'electricitat per a una bona part de la ciutat de Barcelona, se situa un dels escenaris expositoris on es pot contemplar periòdicament manifestacions d'art urbà. Una antiga zona d'aiguamolls i hortes guanyades al mar, convertida en un espai per una fabrica d’energia elèctrica, i fa anys transformat en espai ciutadà y manifestació creativa.

Presidit per les tres xemeneies carismàtiques del Poble-sec, símbol de la força elèctrica de Barcelona, la Barcelona Traction, nacionalitzada i després comprada per Juan March per quedar-se amb l'empori elèctric barceloní i que la va convertir en Fecsa, per després ser adsorbida per Endesa, reprivatitzada de nou, desmantellada la factoria, per bruta i obsoleta, fou convertit aquest espai en un parc urbà, dur i cimentat, on els creatius del graffitisme i la pintura de paret i del mur poden expressar-se, pintar i esborrar en les emergències murals d'aquesta part de la ciutat.

D'una manera polida, institucional, tutelada. Però real. Exposicions a l'aire lliure, efímeres, variades, de tothom amb vocació sincera d'exhibir al mig del carrer la seva creativitat. Unic lloc de la ciutat on es permetia el graffitisme d'una forma solapada. Solitari lloc de tolerància, en tota la ciudad, envers aquesta manifestació artística i comunicacional oberta alpúblic i als creadors.

Barcelona sempre ha tingut poder. Com deia en Peret ‘Barcelona tiene poder’. El poder de la vella Barcelona Traction ha estat rellevat per l'art urbà.

Saragossa de roig

La primavera brolla a Saragossa. Un roig intens balla per l'aire. El cierzo aixeca llots propers i l'alegria continguda es respira a la vora del riu. Ebre, riu vermell, ebri de vi roig i vital. 

Saragossa sempre m'ha sabut a vermella. Viva, exuberant, dura i madura. Com madures eren les pintades que encara perduraven en ple territori recuperat al meandre d'aigua i fang. Com les flors que rebroten en el més dur desert d'argila i canya. Amunt de les orelles de les famelles, la flor blanca del paradís, contemplada per un escolar.  A baix, un mòbil llançat, oblidat, amagat entre la mala herba. Un diable torrat, calent. Exultant. Botànica efimera que veig als paratges més assolellats, on el Sol crema, malgrat la fredor ambiental. Fa pocs mesos van esborrar una magnífica obra d'Smitheone realitzada en una mitgenera d'un edifici del casc antic. A la llarga es penediran d'aquest despropòsit de respecte cultural.

Saragosa, la roja, enmig del silenci digital, malgrat tot té un festival encoratjador, un autèntic 'Asalto' a la creativitat oberta i real. D'on ressorgiran nous Smitheone, noves flors, noves primaveres. I possiblement, a la llarga, una nova sensibilitat.

Obra de Smitheone esborrada el passat mes de febrer a un mur de Saragossa

Smitheone, en un moment de l'execució de la seva obra saragossana durant el festival Asalto 2013, ara desapareguda

Mala llet

La llet és aquest miraculós líquid blanc que segreguen les mames de les femelles dels mamífers per alimentar  a les seves cries. Quan se li antecedeix l'adjectiu mala, o dolenta, és que t'estan avisant que hi ha una mala intenció en el comentari que et  transmeten . Que existeix, fins i tot, un mal humor.

En un carrer del Raval barceloní he comprovat com hi ha una mala llet latent. Brolla de persones que no volen deixar-se enganyar per les paraules ensabonades de certs jerarques.

He vist com la deconstrucció d'un barri està enfurismant a un sector marginal, empobrit, adult, però no per això sense necessitat de sexe, de descàrrega fisiològica i alleugeriment barat de llet continguda.

Com a resultat d’aquest malestar són unes pintades que demostren l'enuig regnant en un carrer que ha estat paradigma del sexe més rastrer, però alhora més popular, ara en programa d'exil·li, desterrat per uns planificadors insensibles a les necessitats més primàries de l'home, qua evidèncien la mala llet d'aquest salvadors socials.

Mala llet, o mala baba?

Tancar portes, per obrir el cervell

Tancar portes per la reflexió. El descans. Perdre's a l'interior. Però deixar-les exposades amb tots el colors a l'exterior i cercar a dins l'assossec i la serenitat. Preparant la fugida. Treballar la ment.

La primavera mediterrània demana això, colorit, dins i fora. Amb portes tancades, perquè es pugui celebrar l'Anyell Pasqual, i passi l'Àngel Exterminador.

Obrir el cervell.

Superar l' incontendi d'Aries, per fugir i entrar l'assossegat Taure.

Blanc sobre negre: Gris fràgil, fàcil, efímer

Stencil de fredor gris, de blancs i negres, poc atiborrat

Darrerament abunden els graffitis 'grisos'. D’adhesiu i plantilla. El que molts anomenen stencil de tallar i enganxar. De negre sobre blanc. Allunyant-se del graffiti pur, dur, fins i tot del clàssic stencil, atiborrat de color, de barroquisme desenfrenat que va desenvolupar la seva particular trajectòria en les tendències de l'art de carrer.

El nou stencil aprofita sempre la paret neta, el mur immaculat. Minimalista. Lineal. A vegades contundent. La majoria de les ocasions efímers. Però es pot reproduir amb facilitat. Molts són impresos, excessivament fàcils d'enganxar i possiblement per això, excesivament fugaços, com aquesta imatge -que no direm on era- mostrada al començar el post. Aquesta enganxina va durar poc i no pel missatge de ‘kabrones con suerte’, adosat al seu costat, sinó per la seva mateixa fragilitat, en l’espai i en el temps. Per ser una acció intromesa en un territori que li era aliè, controlat per moltes altres tribus que representen el graffiti pur, d'spray i pintura.

Un gosset cabró i de carrer, amb mans de famella humana, encolat a la paret, amb el seu barret de king cabronàs neollatí, va fer que fos mirat per milers de transeünts, abans de la seva arrencada definitiva i que algú es pensens que es tractaba d'un Bansky amagat.

Per contra, els stencils desbordats, canallescos, borratxos de color i barroquisme, bruts de desordre total es mantenen imperpetus en racons i carrerons.

Superposició d'stencils desbordants i coloristes en un carreró del Raval a Barcelona