Saragossa de roig

La primavera brolla a Saragossa. Un roig intens balla per l'aire. El cierzo aixeca llots propers i l'alegria continguda es respira a la vora del riu. Ebre, riu vermell, ebri de vi roig i vital. 

Saragossa sempre m'ha sabut a vermella. Viva, exuberant, dura i madura. Com madures eren les pintades que encara perduraven en ple territori recuperat al meandre d'aigua i fang. Com les flors que rebroten en el més dur desert d'argila i canya. Amunt de les orelles de les famelles, la flor blanca del paradís, contemplada per un escolar.  A baix, un mòbil llançat, oblidat, amagat entre la mala herba. Un diable torrat, calent. Exultant. Botànica efimera que veig als paratges més assolellats, on el Sol crema, malgrat la fredor ambiental. Fa pocs mesos van esborrar una magnífica obra d'Smitheone realitzada en una mitgenera d'un edifici del casc antic. A la llarga es penediran d'aquest despropòsit de respecte cultural.

Saragosa, la roja, enmig del silenci digital, malgrat tot té un festival encoratjador, un autèntic 'Asalto' a la creativitat oberta i real. D'on ressorgiran nous Smitheone, noves flors, noves primaveres. I possiblement, a la llarga, una nova sensibilitat.

Obra de Smitheone esborrada el passat mes de febrer a un mur de Saragossa

Smitheone, en un moment de l'execució de la seva obra saragossana durant el festival Asalto 2013, ara desapareguda