Pez a Mataró

Una marca s'imposa per repetició. La reiteració és la clau. Si a més, aquesta marca es mostra simpàtica, és positiva i optimista, l'èxit massiu està assegurat. Així ho ha fet Pez. Ha repetit el seu peix somrient per tot arreu. Com signatura. Com caràcter. I el seu minimalisme conceptual, a la vegada agradable, ha encantat.

Pez és un graffiter de la metròpolis barcelonina, que s'ha convertit en una marca. Reconeguda internacionalment. Amb valor propi. Es cotitza i és sol·licitat en els painting més prestigiosos del món. Avui viu entre Bogotà i Barcelona; però viatja contínuament per tot el món, marcant amb els seus peixos al planeta Terra. Amsterdam, Hamburg, Londres, París, Nova York, Portland, Miami, Caracas, Bogotà, Vancouver, Tòquio, Seül, Hong Kong, Shanghai, Singapur, han estat escenari de les seves actuacions.

Quan l’informàtic Josep Sabaté va dibuixar el seu primer peix, que va identificar com la seva persona, no va pensar fins on podia arribar aquest esqual simpàtic i somrient en el món del graffitisme i més tard en el del grafisme. Avui és una referència internacional, com en el seu moment va ser el dibuix,- que mai graffiti- de l'El Niño, creat pel windsurfista austro-suís, resident a Tarifa, Beat Steffan, més conegut com Dr. Beat i que va convertir el seu ninot talismà en una marca de referència en els ambients windsurfistes.

Avui Pez està repartit per tot el món. El seu èxit és una contundència. Va començar com un desfogament, guixant a les ruïnes fabrils de Sant Adrià de Besòs, es va materialitzar en teràpia en el murs que donen a l'autopista de Badalona, i una de les seves accions va quedar plasmada a la Ciutat de Mataró, a un solar on s'havia d' edificar una gran torre i que la crisi del 2008 va frustrar.

A l'actualitat aquesta peça de Pez encara resta allà. Sens dubte un valor a apreciar i conservar. I més, tenint en compte on queda ubicada, en el límit mural on Lluís Bassat té previst muntar el seu museu de pintura a Mataró.

Barcelona Traction : ‘Barcelona tiene poder’

En els terrenys on es troben les Tres Ximeneies de la Canadenca, tal com es coneixia a les instal·lacions situades entre el Paral·lel i la muntanya de Montjuïc, central generadora d'electricitat per a una bona part de la ciutat de Barcelona, se situa un dels escenaris expositoris on es pot contemplar periòdicament manifestacions d'art urbà. Una antiga zona d'aiguamolls i hortes guanyades al mar, convertida en un espai per una fabrica d’energia elèctrica, i fa anys transformat en espai ciutadà y manifestació creativa.

Presidit per les tres xemeneies carismàtiques del Poble-sec, símbol de la força elèctrica de Barcelona, la Barcelona Traction, nacionalitzada i després comprada per Juan March per quedar-se amb l'empori elèctric barceloní i que la va convertir en Fecsa, per després ser adsorbida per Endesa, reprivatitzada de nou, desmantellada la factoria, per bruta i obsoleta, fou convertit aquest espai en un parc urbà, dur i cimentat, on els creatius del graffitisme i la pintura de paret i del mur poden expressar-se, pintar i esborrar en les emergències murals d'aquesta part de la ciutat.

D'una manera polida, institucional, tutelada. Però real. Exposicions a l'aire lliure, efímeres, variades, de tothom amb vocació sincera d'exhibir al mig del carrer la seva creativitat. Unic lloc de la ciutat on es permetia el graffitisme d'una forma solapada. Solitari lloc de tolerància, en tota la ciudad, envers aquesta manifestació artística i comunicacional oberta alpúblic i als creadors.

Barcelona sempre ha tingut poder. Com deia en Peret ‘Barcelona tiene poder’. El poder de la vella Barcelona Traction ha estat rellevat per l'art urbà.

Saragossa de roig

La primavera brolla a Saragossa. Un roig intens balla per l'aire. El cierzo aixeca llots propers i l'alegria continguda es respira a la vora del riu. Ebre, riu vermell, ebri de vi roig i vital. 

Saragossa sempre m'ha sabut a vermella. Viva, exuberant, dura i madura. Com madures eren les pintades que encara perduraven en ple territori recuperat al meandre d'aigua i fang. Com les flors que rebroten en el més dur desert d'argila i canya. Amunt de les orelles de les famelles, la flor blanca del paradís, contemplada per un escolar.  A baix, un mòbil llançat, oblidat, amagat entre la mala herba. Un diable torrat, calent. Exultant. Botànica efimera que veig als paratges més assolellats, on el Sol crema, malgrat la fredor ambiental. Fa pocs mesos van esborrar una magnífica obra d'Smitheone realitzada en una mitgenera d'un edifici del casc antic. A la llarga es penediran d'aquest despropòsit de respecte cultural.

Saragosa, la roja, enmig del silenci digital, malgrat tot té un festival encoratjador, un autèntic 'Asalto' a la creativitat oberta i real. D'on ressorgiran nous Smitheone, noves flors, noves primaveres. I possiblement, a la llarga, una nova sensibilitat.

Obra de Smitheone esborrada el passat mes de febrer a un mur de Saragossa

Smitheone, en un moment de l'execució de la seva obra saragossana durant el festival Asalto 2013, ara desapareguda