El graffiti és cultura

El graffiti supera la connotació d'art urbà. És una cultura. Marginal. Perseguida. Però una cultura que pren com a vehicle l'escriptura. La lletra. A vegades críptica. Altres no. Però una activitat subterrània que s'escuda en la lletra.

El graffiti pur es podria comparar amb l'art cal·ligràfic, que pot fregar l'abstracció per qui no entengui la seva lectura. Pot recordar l’art islàmic, on la lletra pren categoria de sublim. O la cal·ligrafia zen. Però tampoc és això. L'escriptor de graffitis no pretén fer art. A vegades ho fa. Però de 'rebot'. L’ escriptor -el writer- només vol fer notar la seva presència. I que el seu cercle -minoritari- de seguidors ho vegin.

El graffiti té una intenció subversiva. De transgressió i provocació primària. L'escriptor de graffitis vol evidenciar que l'espai públic és seu. Vol deixar constància de la seva empremta. Encara que només ho entenguin els que coneguin el seu codi. És una opció cultural.

Per la seva banda, l’art urbà,  -o art al carrer- encara que pren algunes anotacions del grafitisme, és un art mural, d'artistes de la icona, d'entusiastes de la imatge,. En certa manera els muralistes són acadèmics, beuen de la tradició pictòrica de la pintura mural. Per això és una producció més oberta, menys críptica, integrada a una cultura ja establerta i reconeguda, que agrada al passavolant que passeja pel carrer, més tolerada que les accions dels ‘vandàlics’ que embruten les parets amb signes incompresos. L’art al carrer és una acció més comprensible i per aquesta raó més compresa. El graffiti, no.

L’ETERN grafitti : voluntat de perpetuïtat

Quan les accions de l'art efímer urbà volen perpetuar-se, sorgeixen provocacions amb vocació d'eternitat.

Exemple primigeni d'aquesta forma de fer és l’execucio l’any 2010 feta per ETERN grafitti en un mur d’una nau abandonada  en un polígon industrial de Barcelona. Una acció realitzada amb una radial, el cisell, brotxa de corró i l’esprai, creant un baix relleu d’una força i d’una agressivitat dramàtica. Una obra mestra. Però la peça més ‘monumental’ d’ETERN la va signar dos anys després amb l’execució d’un altre baix relleu, inserit en una resclosa de la llera  del riu Llobregat, quan aquest entra al seu delta, acompanyat de la riera de Rubí.

Les peces, magníficament enregistrades en vídeo, són tot un manifest d'innovació i provocació en elgraffitisme. Amb una voluntat clara de perdurar, més enllà de ser un efímer i treballat slam.

CATs: no valorar el que ets

Aquest gat és molt linx. En realitat és un 'slash'. I per això no sap valorar el que realment és: un felí, l'animal terrestre més perfecte. I s'angoixa per això.

 

Li agraden els skates de color fúcsia. Voldria pujar i córrer pels carrers com ho faria qualsevol humà. Però no pot. No és homínid. És 'simplement' un 'slash felí'. I s'angoixa per això, per que vol ser allò que no és.

Zafra, o la plataforma per ser Rei

Condemnat a contemplar peus. Aquesta peça camuflada en ple carrer barceloní, feta per l'extremeny Zafra (Fco. de Pajaro) conserva amb tota la seva força l'homenatge als writers que van convertir l'estació de ferrocarril de Zafra (Extremadura) en el repte de molts graffiters a pintar els combois estacionats allà.

A partir de l'any 2010 Zafra va ser tema d'actualitat. Una onada d'accions bombing es van succeir. Objectiu pintar vagons de tren, el màxim repte per a tot graffiter que aspiri a ser King (rei). El 26 gener 2010 quatre writters escriuen en els vagons de RENFE, detenint a un jove de Santa Pola (Alacant). Tres setmanes més tard, el 19 de febrer, es repeteix l'acció en la mateixa estació, saldant-se amb les detencions de dos madrilenys de 28 i 30 anys d'edat. A l'any següent, en ple estiu 7 d'agost de 2011, dos joves, també madrilenys, aconsegueixen pintar dos vagons, detenint a un d'ells de 19 anys.

El curiós de tot això és que des de feia temps el propi ajuntament de Zafra promovia i instigava aquesta activitat graffitera al seu municipi. Com un vehicle per atraure a la seva localitat gent forastera i promocionar la ciutat en cercles culturals. L'any 2007 va instaurar un festival, el Zafra Urban Graffitti, amb concerts de hip-hop, invitació de 'escriptors' i creació d’accions en parets, permeses i cedides pel propi ajuntament. Van voler convertir-se en la meca dels graffiters i van acabar desbordats per la seva pròpia contradicció. En poques paraules: condemnats a contemplar els peus dels que passen pel carrer. Cinisme o hipocresia de moltes entitats administratives.

Guernica: l’esboç del primigeni

Durant aquests dies -ara fara 76 anys- es va gestar una de les primeres accions del graffitisme.  Es a dir, l'art vist com un mural de carrer. Pablo Ruiz Picasso va concebir - entre l'1 a l'11 de maig de 1937-  una pantalla gigantina (7 m. x 4 m.), transgressora, directa, denunciadora d'un terrible drama, expressió sincera i sense miraments del que sentia el pintor en aquell moment. Un mural incisiu, Guernica, propi d'una acció d'art de carrer, pensat per estar a la vista de tothom. Aquesta obra és, crec, un primigeni de l'acció de l'streetart.
 

En ple període astrològic de Taure i com si d'una catarsi es tractés, Picasso carregat d'absenta i passió, es va embrancar al llarg d'aquesta setmana a una febril sessió d'esbossos i dibuixos, on va traçar aquesta acció pictòrica en que desborda ràbia i indignació pel bombardeig que va patir la localitat basca de Gernika el 26 d'abril.

Un embolic de mites i personatges, protagonitzen un relat punyent. Una provocació directa a la consciència de l'observador. Si el va pintar en llenç, - a partir de l'11 de maig fins del 4 de juny- va ser perquè no va poder esquinçar directament a la paret del pavelló de la República Espanyola a la Expo'37 de Paris, ja que faltaven molt pocs dies per a la inauguració d'aquesta gran festa internacional del comerç, la indústria i el progrés del capital.

Però tota la filosofia de la seva execució es pròpia d’un mural al carrer. Un prolegòmen d’aquestes accions. Un primi-geni.

Chuang-Tzu i l'home màquina

Avui he sentit dir -mentida, el vaig llegir a Mc Luhan fa dècades Via: Chuang-Tzu- que qualsevol que utilitzi una màquina per facilitar la seva vida i el seu treball, ho farà tot com una màquina. En defiinitiva, es convertirà en màquina.

 

 'A qui fa la seva feina com una màquina, el seu cor se li torna una màquina, i el que porta dins el seu pit un cor com una màquina, perd la seva identitat. El que ha perdut la seva identitat es sentirà insegur en les seves lluites, tant externes com internes '. Quin sermó el del mestre Chuang-Tzu!!, no exempt de raó. Però, vulguem o no, avui nosaltres ja som una prolongació de les nostres màquines.

 

He vist aquest retrat d'un mestre xinès pintat en una paret de la ciutat. Ho he fotografiat i m'ha sortit aquesta reflexió. Per que l'art del carrer t'ajuda a pensar, a reflexionar, a filosofar, a evocar. Avui he recordat de nou -no fa d’això ni una hora- a McLuhan i la seva teoria dels 'media' i la civilització de la comunicació.

ARYZ, un dels grans

ARYZ, sense cap mena de dubte, és un dels grans. Les seves obres són immenses, monumentals. Gigantines. Li agrada pujar a la bastida. Deixar empremta en zones industrials del Vallès, Mataró, en edificis socials de Torino, Civitavechia, Lodz, Katowiche, en mitgeres d'enderrocs de Neetwed, Copenhagen, Richmond.

Catalunya, Itàlia, Polònia, Finlàndia, Estats Units són el seu marc d'actuació de carrer preferit. Es refugia en els polígons industrials abandonats. També en les pantalles arquitectòniques dels habitatges suburbials. I en els grans murs camuflats entre les males herbes salvatges, crescudes dels descampats del postindustrialisme.

Muralista vocacional, no defuig del format més convencional, com pot ser el suport en el llenç i la pintura greixosa del oli. ARYZ trepitja galeries. De fet s'aprofita d'elles. Però la seva vocació transgressora l'expressa en els llocs oberts. A plena llum solar. En megalòmans frisos a l'aire lliure. Allà és on desborda la seva grandilucuencie. Com aquest situat en la Ciutat de Mataró, amb el 'crew' mixed media, que titulà 'Perfume'.

És art de carrer?

Les pintades, el 'graffitisme' permès, és art de carrer? El reconeixement de certes activitats del hip-hop pictòric, del més dur (provocador) al més convencional (integrat), ha estat reconegut pels garants de la 'via pública'. Fins i tot, els cervells més oberts de lo 'establert', l'han promocionat.

Grafiters, convertits en artistes, o artistes que han descobert la força del 'graffiterisme', aprofiten aquestes portes obertes destinades a ser pintades.

Un exemple del que diem és aquest mural, en ple recinte de l'ExpoZaragoza. Un mural propi de museu públic. O de museu al carrer, domesticat. Una festa de colors, sense ànim d'ofendre, integrat en un meandre del riu Ebre, envoltat de nobles edificis d' 'avantguarda', escultures emblemàtiques i jardins de desert (oasi). El vermell, el color dominant. Però alguns es pregunten si de veritat són 'streetart' aquestes accions, si no hi ha provocació ni rebel·lia, ... si no hi ha contrainformació.

El fantasma de la fàbrica

Tota fàbrica abandonada alberga als seus racons, quelcom fantasme. A la gent assenyada no els agrada aquests essers volàtils i transparents. Per això moltes factories van ser enderrocades, per no ser hostatge d'aquests esperits, quan els edificis van quedar abandonats per obsoletes o la seva activitat va fer fallida, engolida pels inexorables cicles econòmics que comporta el capital. A la civilització, empírica, utilitarista i funcional - o gran John Stuart Mill! - no li agrada els fantasmes. Són una xacra que no porten a cap lloc i no crea benefici de cap tipus. Només origina problemes i irracionalitat.

A la industriosa Ciutat de Mataró, antany febril empori de manufacturació de 'gènere de punt', i ara localitat d'innovació i creativitat 2.0, hi ha el fantasma de can Marfà.

Ronda en aquest magnífic complex exindustrial, [veritable joia de l'arquitectura fabril] que va estar a punt de ser enderrocada,-en part així va ser-, per l'especulació immobiliària. Però que gràcies a l'acció dels seus fantasmes 'rundeadors', es va salvar de la picota.

Ara un dels seus fantasmes, i a vegades molts dels seus amics, pul·lulen lliurement, entre naus buides i conservades, -diuen que per a usos culturals-, i, a la nit, molesten amb les seves bromes als veïns que habiten amunt dels antics patis industrials, ara convertits en funcionals pisos de propietat.

Nua a Cadaqués

Ratllada a llapis, ‘pintorretxeada’ amb traços enèrgics, gargallejada amb colors escopits i rutilants, sobre un llenç metàl·lic de porta d'armari urbà, està dibuixat aquest nu, en ple carrer de Cadaqués. Desinhibit, agressor, d'una poca-vergonya insultant, es obra adequada per estar ubicada a un urinari masculí.

Però no!!. Coherent amb la seva vocació de ser una acció d’art rodaire, de creació del carrer, subversiu i provocador, el nu de Rictet estava en ple carreró de la capital de la República de Cap Creus, a la vista de tothom..