Sant Joan: foc de carrer i recreació artística

Les fogueres de Sant Joan són una mostra de l’expressivitat  més visceral de la gent de carrer. Saber fer un foc amb materials obsolets, desnonats, vells, i donar-los vida mitjançant la flama, és una manifestació d’art viu i a la vegada efímer. Una mostra clara de un altre manifestació d'art de carrer. Avui reviure aquesta nit.

A Barcelona, els encreuaments del carrers perpendiculars de l’Eixample van ser durant  molt de temps els escenaris de les fogueres de Sant Joan. Quasi, a cada enquadrament, s’aixecava un foc, a quin més gran, quan les calçades encara estaven fetes amb llombardes, que toleraven perfectament la ignició d’una foguera. I recordo el canvi sobtat de quan es van asfaltar aquests carrers amb quitrà,  i la repressió municipal que es va desenvolupar en contra aquesta canalla disposada a cremar els carrers.

De xaval , vaig viure intensament aquest ritus piromàntic durant les nits de Sant Joan, en un Eixample, cada vegada més estret,  

Aquella repressió va ser tan dura que fins i tot es va estar a punt de perdre aquesta tradició de la ciutat. Però la mainada del moment, no van tolerar la intromissió al seu dret a cremar, i es va poder  salvar aquesta acció lúdica i provocativa, que esperaven any rere any, quan s’apropava l’estiu.

Els piròmans de Sant Joan vam resistir l’embat, i ara per ara (amb la destil·lació pròpia dels nous temps) es continua cremant fusta i el que calgui, per celebrar la festa del foc. Cada vegada és més difícil trobar matèria prima (la fusta escasseja) , fins i tot trobar-ne nens que els deixin fer focs. Però en aquella època que evoco, on en cada encreuament hi havia un foc, els protagonistes eren els mateixos nens i nenes, de entre 7 i 15 anys d’edat, que tots sols s’organitzaven i controlaven la situació.  La competició, entre la canalla de cada carrer que alimentaven una foguera, era la norma. I cercar la major quantitat de fusta per amagar-la als descampats i magatzems abandonats, que encara n’hi havien en ple eixample, per després poder-la cremar, era el gran ritus iniciàtic de tot nen que vivia i jugava pels carrers de Barcelona.

Fer ‘ben feta’ la nit de Sant Joan era l’èxit assegurat per l’entrada al món màgic de l’estiu, ple de connotacions joioses, eròtiques, i  de fantàstiques aventures urbanes. Art viu, viscut visceralment.