El graffiti és cultura

El graffiti supera la connotació d'art urbà. És una cultura. Marginal. Perseguida. Però una cultura que pren com a vehicle l'escriptura. La lletra. A vegades críptica. Altres no. Però una activitat subterrània que s'escuda en la lletra.

El graffiti pur es podria comparar amb l'art cal·ligràfic, que pot fregar l'abstracció per qui no entengui la seva lectura. Pot recordar l’art islàmic, on la lletra pren categoria de sublim. O la cal·ligrafia zen. Però tampoc és això. L'escriptor de graffitis no pretén fer art. A vegades ho fa. Però de 'rebot'. L’ escriptor -el writer- només vol fer notar la seva presència. I que el seu cercle -minoritari- de seguidors ho vegin.

El graffiti té una intenció subversiva. De transgressió i provocació primària. L'escriptor de graffitis vol evidenciar que l'espai públic és seu. Vol deixar constància de la seva empremta. Encara que només ho entenguin els que coneguin el seu codi. És una opció cultural.

Per la seva banda, l’art urbà,  -o art al carrer- encara que pren algunes anotacions del grafitisme, és un art mural, d'artistes de la icona, d'entusiastes de la imatge,. En certa manera els muralistes són acadèmics, beuen de la tradició pictòrica de la pintura mural. Per això és una producció més oberta, menys críptica, integrada a una cultura ja establerta i reconeguda, que agrada al passavolant que passeja pel carrer, més tolerada que les accions dels ‘vandàlics’ que embruten les parets amb signes incompresos. L’art al carrer és una acció més comprensible i per aquesta raó més compresa. El graffiti, no.