En el tall d'una lúgubre mitjanit, mentre, feble i cansat,
en tristes reflexions em trobo encastat pel dolor de la pèrdua de Leonora,
l'única verge radiant, cridada pels àngels, segrestada i admirada, va venir de
sobte l'ocell negre, i va venir com un rei, imposant la seva rotunda bellesa
de banús i jo escrutant com un neci, perdut en la profunda negror de la nit,
vaig romandre llarga estona, atònit, temorós, dubtant, somiant somnis que cap
mortal s'ha atrevit mai a somiar.
Tot d'una, el misteriós ocell de banús, el rei de la
negritud, l'au de les plomes metàl·liques com l'acer, va aconseguir canviar
els meus tristos fantasies en un somriure de beneit, de neci, pensant que la
fugida de Leonora va ser una necessitat fisiològica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario